 |
| Muntsa Canals la K-mama mai t'oblidarà. ens has encomanat l'esperit de lluita i la teva gran vitalitat. Fins a sempre!! |
Dos personatges de la Muntsa en els darrers muntatges de La K-MAMA l'AUDITOR i PIQUING
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre. Mostrar tots els missatges
dimecres, d’abril 13, 2011
A reveure Muntsa
Ens ha deixat una gran actriu, una dona forta i excepcional ...una companya.
Dos personatges de la Muntsa en els darrers muntatges de La K-MAMA l'AUDITOR i PIQUING
Dos personatges de la Muntsa en els darrers muntatges de La K-MAMA l'AUDITOR i PIQUING
dimecres, de novembre 10, 2010
Teatre clàssic
Acte 3er Escena I
Ser o no ser, aquesta és la qüestió
Si és més noble per a l’ànima suportar
les fletxes i pedrades de la pèrfida Fortuna
o armar-se contra el mar de les adversitats
i aniquilar-les en l’encontre. Morir: dormir,
res més. I si dormint acabessin
les angoixes i els mil atacs naturals,
herència de la carn, seria una conclusió
sèriament desitjable. Morir, dormir:
dormir, potser somiar. Sí, hi ha l’escull;
aleshores cal cercar què podríem somiar
en el nostre somni etern
ja lliures del l’enfarfec terrenal,
és una consideració que atura el judici
i dóna llarga vida a la desgràcia.¿Qui podria, doncs,
suportar les fuetades i injúries d’aquest món,
l’abús del tirà, l’afronta del superb,
les penes de l’amor menyspreat,
el retard de la llei, l’arrogància del càrrec,
els insults que pateix la paciència,
podent tancar els comptes un mateix
amb un simple punyal?
¿Qui porta aquestes càrregues,
gemegant i suant sota els pes de la vida,
sinó és perquè el temor del més enllà,
la terra inexplorada d’on cap viatger torna,
atura tots els sentits i ens fa suportar
els mals que tenim abans de fugir
cap a d’altres que ignorem?
La consciència ens fa covards,
el color natural del nostre ànim
s’esvaeix amb el pàl·lid matís del pensament,
i empreses de gran volada i entitat,
per tal motiu es desvien del seu curs
i ja no són acció...
- Però callem ara. La bella Ofèlia?
formosa, en les teves pregàries,
recorda els meus pecats.
divendres, d’agost 06, 2010
Visca La Trinca
Agraïment
Des d'aquí, en nom meu i de la K-MAMA, donem les gràcies a La Trinca per l'autorització d'incloure algunes de les seves cançons en el nostre muntatge, recentment estrenat, L'AUDITOR.
La seva música va ser un factor important en l'èxit de l'obra.
No ve d'un pam
Sintonia de la Sra. Botina i de la Sra. Boteta:
Des d'aquí, en nom meu i de la K-MAMA, donem les gràcies a La Trinca per l'autorització d'incloure algunes de les seves cançons en el nostre muntatge, recentment estrenat, L'AUDITOR.
La seva música va ser un factor important en l'èxit de l'obra.
No ve d'un pam
Sintonia de la Sra. Botina i de la Sra. Boteta:
divendres, de juliol 02, 2010
Ha arribat l'hora...
...De la veritat . El dijous dia 6 El divendres dia 9 i el dissabte dia 10. Cada dia a les 22'30 h. Gran estrena en primícia mundial de l'obra de Josep Mèlich: L'AUDITOR. No us podeu pas perdre aquest esdeveniment teatral.
Que tremoli l'ajuntament !! Tots els ajuntaments!!
Que tremoli l'ajuntament !! Tots els ajuntaments!!
diumenge, de maig 09, 2010
Annabel Totusaus
El cap de setmana passat , la companyia "Dagoll Dagom" va actuar a La lira del Vendrell, amb el seu muntatge Nit de Sant Joan.
Després va cursar estudis a l'Institut del Teatre i va passar al camp professional. Des d'aquí l'hem de felicitar pel seu treball i per la seva brillant trajectòria.
també li agraïm el seu record cap a la K-mama i els seus components.
Annabel. Molta merda!
diumenge, de març 28, 2010
Dia mundial del Tetre
MISSATGE ESPECIAL DE LA FEDERACIÓ de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya
DIA MUNDIAL DEL TEATRE – 27 DE MARÇ DE 2010
M’HE MIRAT AL MIRALL I HE VIST QUE ERA UN ALTRE
No era jo. Avui ho he vist. Ho podia haver vist un dia qualsevol, però ho he vist avui. He vist algú en qui no m’he reconegut. Potser més arrugues, potser més cabells blancs, potser una mirada diferent, més melangiosa, més sàvia, més profunda.
Tantes vegades que m’he vist, abans, en un mirall envoltat de bombetes enceses, essent un altre! Essent un personatge ben allunyat de mi, però del que m’havia anat apropiant durant setmanes i mesos per finalment viure’l a màxima intensitat durant una o dues hores. Personatges històrics o inventats, possibles o irreals, feliços o desgraciats, bons o malvats. Llavors, mirant-me al mirall tot pressentint ja que la sala s’omple d’un públic expectant, mentre el director dona unes darreres indicacions i els tècnics preparen l’escenari de la història que estar a punt de ser viscuda, aleshores, el maquillatge i el pentinat, el vestit i el postís em fan evident, racionalment evident, el perquè em veig un altre. I és una sensació fantàstica. I, acollonit i tot, sé que sóc immensament feliç.
Però avui el mirall no estava envoltat de bombetes. Avui no anava maquillat, portava la meva pròpia roba. Tan sols era jo. Però m’he contemplat i mentalment m’he comparat amb mi mateix fa anys. Hi he posat una bona distància, una bona pila d’anys. 25, posem-hi. I jo no era el mateix. Hi havia semblances, és clar, hi havia rastres, però ni penso exactament el mateix, ni sento exactament el mateix, ni em miro la vida exactament igual.
25 són molts anys. No en la vida de les fredes galàxies, però sí en la vida dels éssers humans. Passen tantes coses! I més si aquesta vida es viu amb intensitat. I, segons i com s’hagin viscut, ens hauran dut un punt de felicitat o un tast d’amargor. I haurem augmentat el nostre coneixement, per bé i per mal, de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten. Però, no consisteix en això viure? Sentir, conèixer...?
Sé que una de les coses que més han contribuït a fer-me sentir i a fer-me conèixer, a fer-me canviar, a fer-me millor, ha estat el món del teatre, viscut dins i fora de l’escenari. Vinculat a uns companys, a uns amics, a uns coneguts o a uns desconeguts amb qui hem compartit representacions o reunions, discussions o celebracions. Uns textos profunds o una amistat intensa i fugaç, un èxit o un fracàs, un viatge o una crítica, una experiència teatral o humana, un projecte ambiciós o una fotesa inesperada, aquella melodia o aquella frase, m’han marcat i m’han transformat. És un tresor que forma part de mi.
Potser no m’han fet famós, segur que no m’han fet ric de diners i no m’han permès deixar la feina que em permet guanyar-me la vida. Més aviat ho he hagut de compatibilitzar a compte d’hores de son o d’estar amb la família. Però no em vull perdre per res del món els propers 25 - o els que siguin - anys envoltat de gent que s’apassiona, que discuteix, que maleeix, que gaudeix, que pateix per una història, per una visió, per una cançó, per un text ben dit, per un silenci, per un gest, per una mirada, per una llum ben disposada, per un efecte que ens enganya...
I el més sorprenent és que tampoc no em vull perdre el pertànyer a una Federació que, des de fa 25 anys intenta, amb més o menys fortuna, organitzar aquesta gent mig boja que fem teatre. Ja és sorprenent que haguem aguantat 25 anys! Si una cosa ens caracteritza a la gent de teatre són els nostres rampells, les nostres eufòries i depressions, el nostre caos amb aparença d’ordre, els nostres brots de narcisisme, la nostra capacitat infinita de veure-hi diferent i de discutir-ho. I tot i així, hem fet Juntes i Coordinadores, hem organitzat mostres i rodes, hem impulsat concursos i intercanvis, hem muntat congressos i festes...
Tot ha contribuït a viure i a canviar-me, una mica o un bastant, la vida. Amb el teatre al costat, ha estat més intensa, ha estat millor. I vull que ho continuï essent. Tot el temps que tingui.
Per molts anys...
Llorenç Rafecas i Jané
director d’un grup amateur de teatre
DIA MUNDIAL DEL TEATRE – 27 DE MARÇ DE 2010
M’HE MIRAT AL MIRALL I HE VIST QUE ERA UN ALTRE
No era jo. Avui ho he vist. Ho podia haver vist un dia qualsevol, però ho he vist avui. He vist algú en qui no m’he reconegut. Potser més arrugues, potser més cabells blancs, potser una mirada diferent, més melangiosa, més sàvia, més profunda.
Tantes vegades que m’he vist, abans, en un mirall envoltat de bombetes enceses, essent un altre! Essent un personatge ben allunyat de mi, però del que m’havia anat apropiant durant setmanes i mesos per finalment viure’l a màxima intensitat durant una o dues hores. Personatges històrics o inventats, possibles o irreals, feliços o desgraciats, bons o malvats. Llavors, mirant-me al mirall tot pressentint ja que la sala s’omple d’un públic expectant, mentre el director dona unes darreres indicacions i els tècnics preparen l’escenari de la història que estar a punt de ser viscuda, aleshores, el maquillatge i el pentinat, el vestit i el postís em fan evident, racionalment evident, el perquè em veig un altre. I és una sensació fantàstica. I, acollonit i tot, sé que sóc immensament feliç.
Però avui el mirall no estava envoltat de bombetes. Avui no anava maquillat, portava la meva pròpia roba. Tan sols era jo. Però m’he contemplat i mentalment m’he comparat amb mi mateix fa anys. Hi he posat una bona distància, una bona pila d’anys. 25, posem-hi. I jo no era el mateix. Hi havia semblances, és clar, hi havia rastres, però ni penso exactament el mateix, ni sento exactament el mateix, ni em miro la vida exactament igual.
25 són molts anys. No en la vida de les fredes galàxies, però sí en la vida dels éssers humans. Passen tantes coses! I més si aquesta vida es viu amb intensitat. I, segons i com s’hagin viscut, ens hauran dut un punt de felicitat o un tast d’amargor. I haurem augmentat el nostre coneixement, per bé i per mal, de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten. Però, no consisteix en això viure? Sentir, conèixer...?
Sé que una de les coses que més han contribuït a fer-me sentir i a fer-me conèixer, a fer-me canviar, a fer-me millor, ha estat el món del teatre, viscut dins i fora de l’escenari. Vinculat a uns companys, a uns amics, a uns coneguts o a uns desconeguts amb qui hem compartit representacions o reunions, discussions o celebracions. Uns textos profunds o una amistat intensa i fugaç, un èxit o un fracàs, un viatge o una crítica, una experiència teatral o humana, un projecte ambiciós o una fotesa inesperada, aquella melodia o aquella frase, m’han marcat i m’han transformat. És un tresor que forma part de mi.
Potser no m’han fet famós, segur que no m’han fet ric de diners i no m’han permès deixar la feina que em permet guanyar-me la vida. Més aviat ho he hagut de compatibilitzar a compte d’hores de son o d’estar amb la família. Però no em vull perdre per res del món els propers 25 - o els que siguin - anys envoltat de gent que s’apassiona, que discuteix, que maleeix, que gaudeix, que pateix per una història, per una visió, per una cançó, per un text ben dit, per un silenci, per un gest, per una mirada, per una llum ben disposada, per un efecte que ens enganya...
I el més sorprenent és que tampoc no em vull perdre el pertànyer a una Federació que, des de fa 25 anys intenta, amb més o menys fortuna, organitzar aquesta gent mig boja que fem teatre. Ja és sorprenent que haguem aguantat 25 anys! Si una cosa ens caracteritza a la gent de teatre són els nostres rampells, les nostres eufòries i depressions, el nostre caos amb aparença d’ordre, els nostres brots de narcisisme, la nostra capacitat infinita de veure-hi diferent i de discutir-ho. I tot i així, hem fet Juntes i Coordinadores, hem organitzat mostres i rodes, hem impulsat concursos i intercanvis, hem muntat congressos i festes...
Tot ha contribuït a viure i a canviar-me, una mica o un bastant, la vida. Amb el teatre al costat, ha estat més intensa, ha estat millor. I vull que ho continuï essent. Tot el temps que tingui.
Per molts anys...
Llorenç Rafecas i Jané
director d’un grup amateur de teatre
dimecres, d’abril 15, 2009
Anem al teatre?
Des de l'àrea de cultura ens fan aquesta proposta teatral.
Lloc: Teatre Auditori Municipal de Calafell
Dia: divendres 17 d’abril de 2009
Hora: 2/4 de 10 de la nit. Preu: 4 €
Dia: divendres 17 d’abril de 2009
Hora: 2/4 de 10 de la nit. Preu: 4 €
dimarts, d’agost 26, 2008
Un gran pas cap a la fama
A tots els k-mameros ens omple de satisfacció veure el nostre company i amic Joan Carles formant part d'un elenc professional de gran categoria.
No tothom pot dir que ha treballat amb l'Enric Majó, la Rosa Novell o la Rosa Vila, sota la direcció del legendari Ricard Salvat.
Anirem a la seva estrena al teatre Borràs.
Joan Carles Suau (Gómez) molta merda!!
dilluns, de maig 19, 2008
La K-mama estrena
Estrena mundial de l’obra de J. Mèlich
P I Q U I N G
Dirigida per Josep M. Papiol
Dies 29-30-31 de maig a un quart d’onze de la nit,al Teatre A. Municipal de Calafell
Una comèdia de temàtica actual.Som a l’era dels strickigns, els boolings, esls doobings, els toonings, etc...La K-mama proposa el Piquing, una teràpia original i molt efectiva contra les malalties psicològiques de moda: L’estrès, la depressió i tota mena de tabús i de complexes.Veniu a fer una sessió de piquing i tornareu a casa nous.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
