Dia mundial del Tetre

MISSATGE ESPECIAL DE LA FEDERACIÓ de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya

DIA MUNDIAL DEL TEATRE – 27 DE MARÇ DE 2010


M’HE MIRAT AL MIRALL I HE VIST QUE ERA UN ALTRE

No era jo. Avui ho he vist. Ho podia haver vist un dia qualsevol, però ho he vist avui. He vist algú en qui no m’he reconegut. Potser més arrugues, potser més cabells blancs, potser una mirada diferent, més melangiosa, més sàvia, més profunda.

Tantes vegades que m’he vist, abans, en un mirall envoltat de bombetes enceses, essent un altre! Essent un personatge ben allunyat de mi, però del que m’havia anat apropiant durant setmanes i mesos per finalment viure’l a màxima intensitat durant una o dues hores. Personatges històrics o inventats, possibles o irreals, feliços o desgraciats, bons o malvats. Llavors, mirant-me al mirall tot pressentint ja que la sala s’omple d’un públic expectant, mentre el director dona unes darreres indicacions i els tècnics preparen l’escenari de la història que estar a punt de ser viscuda, aleshores, el maquillatge i el pentinat, el vestit i el postís em fan evident, racionalment evident, el perquè em veig un altre. I és una sensació fantàstica. I, acollonit i tot, sé que sóc immensament feliç.

Però avui el mirall no estava envoltat de bombetes. Avui no anava maquillat, portava la meva pròpia roba. Tan sols era jo. Però m’he contemplat i mentalment m’he comparat amb mi mateix fa anys. Hi he posat una bona distància, una bona pila d’anys. 25, posem-hi. I jo no era el mateix. Hi havia semblances, és clar, hi havia rastres, però ni penso exactament el mateix, ni sento exactament el mateix, ni em miro la vida exactament igual.

25 són molts anys. No en la vida de les fredes galàxies, però sí en la vida dels éssers humans. Passen tantes coses! I més si aquesta vida es viu amb intensitat. I, segons i com s’hagin viscut, ens hauran dut un punt de felicitat o un tast d’amargor. I haurem augmentat el nostre coneixement, per bé i per mal, de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten. Però, no consisteix en això viure? Sentir, conèixer...?

Sé que una de les coses que més han contribuït a fer-me sentir i a fer-me conèixer, a fer-me canviar, a fer-me millor, ha estat el món del teatre, viscut dins i fora de l’escenari. Vinculat a uns companys, a uns amics, a uns coneguts o a uns desconeguts amb qui hem compartit representacions o reunions, discussions o celebracions. Uns textos profunds o una amistat intensa i fugaç, un èxit o un fracàs, un viatge o una crítica, una experiència teatral o humana, un projecte ambiciós o una fotesa inesperada, aquella melodia o aquella frase, m’han marcat i m’han transformat. És un tresor que forma part de mi.

Potser no m’han fet famós, segur que no m’han fet ric de diners i no m’han permès deixar la feina que em permet guanyar-me la vida. Més aviat ho he hagut de compatibilitzar a compte d’hores de son o d’estar amb la família. Però no em vull perdre per res del món els propers 25 - o els que siguin - anys envoltat de gent que s’apassiona, que discuteix, que maleeix, que gaudeix, que pateix per una història, per una visió, per una cançó, per un text ben dit, per un silenci, per un gest, per una mirada, per una llum ben disposada, per un efecte que ens enganya...

I el més sorprenent és que tampoc no em vull perdre el pertànyer a una Federació que, des de fa 25 anys intenta, amb més o menys fortuna, organitzar aquesta gent mig boja que fem teatre. Ja és sorprenent que haguem aguantat 25 anys! Si una cosa ens caracteritza a la gent de teatre són els nostres rampells, les nostres eufòries i depressions, el nostre caos amb aparença d’ordre, els nostres brots de narcisisme, la nostra capacitat infinita de veure-hi diferent i de discutir-ho. I tot i així, hem fet Juntes i Coordinadores, hem organitzat mostres i rodes, hem impulsat concursos i intercanvis, hem muntat congressos i festes...

Tot ha contribuït a viure i a canviar-me, una mica o un bastant, la vida. Amb el teatre al costat, ha estat més intensa, ha estat millor. I vull que ho continuï essent. Tot el temps que tingui.

Per molts anys...

Llorenç Rafecas i Jané
director d’un grup amateur de teatre