dimecres, de novembre 10, 2010

Teatre clàssic

William Shakespeare, dramaturg universal.
Recordeu el seu famós monòleg de l'obra HAMLET:



Acte 3er Escena I

Ser o no ser, aquesta és la qüestió

Si és més noble per a l’ànima suportar

les fletxes i pedrades de la pèrfida Fortuna

o armar-se contra el mar de les adversitats

i aniquilar-les en l’encontre. Morir: dormir,

res més. I si dormint acabessin

les angoixes i els mil atacs naturals,

herència de la carn, seria una conclusió

sèriament desitjable. Morir, dormir:

dormir, potser somiar. Sí, hi ha l’escull;

aleshores cal cercar què podríem somiar

en el nostre somni etern

ja lliures del l’enfarfec terrenal,

és una consideració que atura el judici

i dóna llarga vida a la desgràcia.¿Qui podria, doncs,

suportar les fuetades i injúries d’aquest món,

l’abús del tirà, l’afronta del superb,

les penes de l’amor menyspreat,

el retard de la llei, l’arrogància del càrrec,

els insults que pateix la paciència,

podent tancar els comptes un mateix

amb un simple punyal?

¿Qui porta aquestes càrregues,

gemegant i suant sota els pes de la vida,

sinó és perquè el temor del més enllà,

la terra inexplorada d’on cap viatger torna,

atura tots els sentits i ens fa suportar

els mals que tenim abans de fugir

cap a d’altres que ignorem?

La consciència ens fa covards,

el color natural del nostre ànim

s’esvaeix amb el pàl·lid matís del pensament,

i empreses de gran volada i entitat,

per tal motiu es desvien del seu curs

i ja no són acció...

- Però callem ara. La bella Ofèlia?

formosa, en les teves pregàries,

recorda els meus pecats.