Obrim cometes
En una petita o gran ciutat o poble, un gran teatre és el signe visible de la seva cultura.
Sir Laurence Olivier
Tanquem cometes
Calia començar amb una cita. Tots els grans pregoners ho fan i jo
no vull ser menys.
De totes maneres, si entreu a Internet, trobareu 7 o 8 milions de
frases sobre teatre. O sigui que no té gaire mèrit la meva gesta.
Hi a frases que són d’alabança, la majoria, però també algunes de
ben curioses com aquella del nostre peculiar i força despòtic,
Josep Pla que va dir: “Teatre? Collonades”, ignorant que la seva
vida tant especial, va ser tema per una bona obra dels Joglars...
que, per cert, no sé si el seu director encara és persona non grata al
nostre ajuntament. El teatre sovint ha nodrit la societat de persones non grates.
Se m’ha convidat, molt generosament, a fer el pregó de festa
Major de la Platja i els organitzadors han tingut la bona pensada
de que el d’avui no fos un pregó d’aquells tant previsibles i
inevitablement repetitius. Ja us dic per endavant que, amb el
permís de Sant Pere i esperant
que no s’ofengui, avui no he vingut aquí per cantar les seves lloances
ni les de la nostra platja, ni per recordar temps de torrevisques i
temporals, ni la història de la pesca o del turisme. No, com va dir un
dia el nostre honorable Jordi tranquil : “Això avui no toca”.
També he de dir que hi ha gent que en assabentar-se del meu
pregó ja s’ha fregat les mans i amb rialleta sorneguera, m’han dit
fot-los-hi “canya”. No sé què s’han cregut de mi?. Perquè, no sé
per quins set sous se m’ha penjat la llufa de provocador i
d’insolent, només pel simple fet de dir el que penso i a més,
escriure-ho.
Tampoc no toca: Avui he vingut aquí com a home de teatre. I és
que fa vint anys que a Calafell es pot parlar de teatre de forma
permanent.
Un grup d’eixelebrats, entre els que em moc jo, vam endegar un
grup teatral que s’anomena La K-mama de Calafell. Escolteu bé:
LA K-MAMA de CALAFELL. El nom del poble ha
acompanyat el nostre anagrama
arreu on hem anat. Aprofito també l’avinentesa per respondré la
pregunta que se’ns fa habitualment : Perquè el nom de K-mama? Què vol
dir Kmama?
La paraula camama és un
col·loquialisme que no es troba al diccionari i es pot definir com una
mena d’enredada, un engany. El teatre, també és un engany, una mentida,
una ficció, una “camama”, vaja.
Avui aquí hi havia d’haver, no tan sols la meva presència sinó
la de més d’un centenar de persones que han format part de
la K-mama durant aquests 20 anys, tant d’actors i actrius com del
cos tècnic. No hi són tots però
en tenim una assistència important. Som com el cor i el Corifeu dels
espectacles ditiràmbics de l’Antiga Grècia, la mare del teatre.
Quan m’escolteu a mi voldria que ho féssiu retent un homenatge
de cor, a totes i a tots els que m’han acompanyat a trepitjar tants i
tants escenaris de Catalunya, que no anomenaré per no fer aquest
parlament massa pesat. En 20 anys hem sobrepassat, de llarg, les
dues-centes cinquanta representacions. Alguns dels nostres
companys i companyes ens han deixat pel camí, d’altres s’hi
afegeixen en cada espectacle i uns quants aguantem la torxa
encesa i seguim, malgrat els esculls que trobem, pels temps que corren.
També penso que seria una manca de respecte no recordar que no
hem estat pas els primers ni, amb tota seguretat, no serem els
últims “teatraires” de Calafell. Des de principis de segle passat i
potser abans, aquí s’ha fet teatre: Cal esmentar les llegendàries
sarsueles, drames i vodevils, d’abans de la guerra i dels anys 40 i
50, i més endavant, amb l’agrupació artística o el nostre predecessor
“El desgavell”, a Calafell sempre hi ha hagut gran tradició teatral.
L’ésser humà des que va començar a discórrer, desenganxant-se
del mico, ha volgut representar, exhibir, immortalitzar, tot allò
que fa i que el rodeja: La seva vida. Perquè digueu-me: què és la
vida sinó teatre?: Milions i milions de papers repartits pel món
que cada dia representem una escena de la gran obra de l’Univers.
LA VIDA és el títol, el cosmos l’escenari, la Humanitat els
actors. El focus sagrat i resplendent del nostre SOL, cada dia obra
el taló amb la seva llum imprescindible. La música del mar, del
vent , de les tempestes, de les fàbriques, dels motors, ens
acompanyen en la nostra interpretació, que conclou amb un altre
raig de llum platejada, la de l’eterna lluna, la més autènticament
teatral perquè, com el teatre, Selene és un mirall, un reflex.
Diu el genial Charlot, l’home que ha fet arrencar més somriures i
llàgrimes de l’Humanitat, que “la Vida és una gran peça de teatre,
amb una minsa diferència, que la vida no permet assajos”, és tot
improvisació.
Però de teatre en fem, això és indubtable i discrepant una mica del
gran Chaplin, he de dir que en
la vida jo crec que també hi ha qui assaja. Sinó pregunteu-ho, per
exemple, als polítics, aprofitant que avui els tenim
aquí...especialment quan hi ha eleccions. Els seus programes, ¿no són
peces teatrals excel·lents que fan riure o plorar segons es miri?
I els plens de l’ajuntament en son un altre exemple teatral
Indiscutible. Sense anar més
lluny, aquest matí a la Casa de la Vila hi ha hagut teatre...bé volia
dir un ple municipal: Quants sainets, quants drames, quantes comèdies
s’hi interpreten allí a la casa gran on, per fer més efectius els
espectacles, hi han muntat una estrada amb platea i claca.
Però no tan sols els politics
fan la competència a la K-mama. Jo mateix, per venir avui aquí, he
assajat a veure què havia de dir. Amb la meva esposa hem discutit quina
roba fóra l’adien per aquest acte.
Els senyors i senyores que
m’escolten, aquí tant greus, han fet igual: Elles s’han posat màscares i
mascarilles (paraules ben teatrals), s’han maquillat, ahir van anar a
la “pelu”, es van depilar, ara a
l’estiu és imprescindible, es van fer les ungles; ells també, encara
que no tant...avui els homes també ens maquillem com en el
teatre. Ja hi ha cremetes per a tothom.
Per tant, tot el veïnat, cada
dia es lleva i passa pel camerino del bany i, davant del mirall, prepara
la interpretació del dia. Xiula, canta, fa ganyotes, tot assajant la
seva propera actuació per sortir al carrer, l’escenari de la vida
quotidiana.
Després el protocol, la
situació a l’escenari: qui s’ha de situar al costat de l’alcalde, on ha
d’anar l’oposició, les forces vives del poble, institucions, la
seguretat... Tot està preparat, assajat, punt per randa.
La Sra. regidora que ha fet
la introducció, el senyor alcalde que ja ha memoritzat una garlanda
d’alabances per a la K-mama i que ho farà sense paper perquè és un gran
improvisador, i vosaltres, el públic, aquí esperant les meves bajanades,
mentre la canalla no para de moure’s i fer barrila (que savis són els
infants), ja els vindrà l’hora d’interpretar el drama de la vida.
I després, les estrenes, les
grans representacions: La festa major n’és la reina. L’Ofici,
processons, discursos, focs artificials balls de vetlla, etc. etc. el
gran esdeveniment teatral de l’any. A Calafell com que som més guapos,
en celebrem tres, de moment.
Com deia doncs, això és una sessió més de teatre.
Finalment aplaudiments, ep!
tinc la presumpció que fareu petar una mica les mans quan acabi no? no
els guardeu tots per a l’alcalde? que ell en té cada dos per tres.
Amb la quantitat de temes que
acabo d’apuntar com voleu que la K-mama s’acabi? Si tenim material per a
tota la vida. Viurem vint anys més i els vints que calguin. Calafell no
es pot quedar sense teatre.
Hem intentat durant tot aquest temps portar troços de
vida als escenaris, de Calafell i d’arreu de Catalunya.
Ens vam engrescar una colla de gent de totes les edats i amb més
o menys experiència.
I vam ser atrevits perquè la nostra prova de foc va ser un gran
repte: L’Oncle Vània d’Anton Txehov, un figura il·lustre del
teatre rus, que ja es compta entre els immortals i que ens va
marcar el camí que encara no hem deixat, el de retratar la vida. A
partir d’aquest muntatge n’han seguit una dotzena més fins arribar
a l’actual, L’AUDITOR que ha estat una de les més premiades de
la nostra modesta història. Perquè totes les nostres representacions
han obtingut guardons molt importants i tenim l’honor de dir que
amb nosaltres han actuat gent de totes les edats des de joves de 15
anys fins a senyors de 80. També cal recordar que alguns dels
nostres companys i companyes han destacat en el camp
professional. Seria un relat interminable referir aquí el nostre
currículum. La majoria de calafellenques i calafellencs el
coneixeu prou bé.
És un dia per felicitar molta gent i no voldria acomiadar-me sense
agrair a tots els col·laboradors que ens han ajudat, tant en la
vessant publicitària com en la institucional. I com que cal fer
honor a la veritat, he de ressaltar que La K-mama que és un grup
apolític i sense ànim de lucre, ha rebut, des del seu naixement, el
suport de tots els equips de govern municipal que hem tingut
aquests 20 anys, de forma oberta i desinteressada, fossin del color
que fossin. Ens han respectat i ajudat en gran mesura, tant pel que
fa a subvencions, a locals, com en la disposició del Teatre
Auditori Municipal.
I aquí permeteu-me un incís, una reivindicació que de molt temps
portem dins del cor.
|
Envoltat
de la meva família K-mamera. Filera del darrere de la teva esquerra a
la dreta: Montse Rovirosa, Desirée Domingo, Remei ferrerons, Dolors
Mercader, Rafel Weiler, Maite Papiol, Tomàs cachinero.
Fila del davant : Maria
Guinovart, Josep Tetas, Aleix P. Miravent, Eva Llanguas, Sr. Alcalde
Joan Olivella, Teresa Bolet, Josep Mèlich (per a servir-te), Josep Sans,
La regidora de Cultura Sra. Sandra Suárez, Xavi Trillas i Ferran
Figueras. |
Ja veieu que no he donat noms ni cognoms de ningú, però vull fer
una excepció: Quan anomeno el Nostre Teatre Auditori , no puc
evitar evocar el nom d’un home que aquest any passat ens va
deixar: El Joan Colet, que va ser alcalde de Calafell i també
regidor de Cultura i que va lluitar perquè el nostre municipi
tingués aquest teatre auditori que avui gaudim. Per a ell i tot el
consistori d’aquell temps, un record i un agraïment perpetu. Ja
que s’han donat noms de persones notables a indrets del nostre
poble, pensem que encara que només sigui un modesta placa
testimonial, el Joan se la mereix. No voldria ferir cap vanitat.
El nostre grup, per la seva part, sempre ha estat amatent quan se
l’ha demanat, col·laborant en molts actes públics que han tingut
gran ressò, Recordem l’espectacle del Mil·lenari, la nostra
col·laboració amb les Nits ibèriques i els tallers de teatre de Cal
Bolavà, amb actes esplèndids com l’espectacle del fi de curs d’ahir a la nit, entre d’altres.
Com he dit abans, no he tret noms a la
palestra perquè penso que amb més o menys mesura, La K-mama
és Calafell i seria una injustícia deixar-me algú.
I per acabar, només una reflexió sense pretensions de
transcendència: L’art, aquest germà pobre de les ciències, és una
pell de la que no podem prescindir. Potser si féssim treballar tant
l’esperit com el cervell ens anirien millor les coses. Tots portem
algun artista dins. Malauradament, la nostra vida materialista,
sovint ofega aquesta riquesa del nostre esperit. Avui la crisi ens
abstreu d’allò pel què lluitem i sempre anomenem: el plaer de la
vida. És per això que aquí vull reivindicar el mèrit de les
associacions com La K-mama que de tant en tant, un dia a l’any,
encara que molt poquet, ens recorden que som quelcom més que
uns quants quilos, de vegades masses, de carn i ossos i que
necessitem la catarsi i el gaudi de l’espectacle. Des de la nit dels
temps des de les festes al déu Dionís, el teatre és un art
imprescindible. Riure, plorar, gaudir, per a nosaltres és el desig
més cobejat quan el podem compartir amb tothom.
Els camameros ens felicitem per estar avui aquí després de vint
anys inoblidables. Obrim els braços i com diu la cançó d’en Cisa
que l’hem fet el nostre himne: “Oh benvinguts passeu, passeu, de
les virtuts en farem fum que casa meva és casa vostra si és que hi
ha cases d’algú:
I és que som LA K M A M A
Visca el teatre, visca la K-mama, Visca Calafell i visca Catalunya.
Molta merda a tothom i bona festa Major!!
(Moltes gràcies a P. Nevot i al Blog de Segur per la seva cessió desinteressada del vídeo)