Un cop de llum...

Des del meu niu

No estic acostumat a dormir de nit. El dia que em toca ser “normal”, quan són les 5 de la matinada , cansat de tombar com un pollastre a l’ast, pel llit, em llevo, me’n vaig a l’estudi i em poso davant l’ordinador.
L’estudi és la meva pell. Allí hi cremo, des de fa anys, gran part de la meva vida.
Pel seu finestral, l’espectacle del part d’un nou dia “em posa”, com es diu avui entre els joves. Sons bocins de temps que cal guardar en el museu de l’ànima.
Molts dies, com avui, estic davant la pantalla del PC per fer temps. Dintre d’una hora la K-mama empren una nova sortida amb tota la seva caravana teatral. Avui anem a Manresa, a la sala dels “Carlins”. En la temporada d’hivern i Primavera és quan tenim més sortides.
Miro al jardí que hi ha a l’altra banda del finestral, els llorers, llimoners , l’heura, van vestint-se de verd, ara encara indefinit que anirà prenent, al llarg del dia, tots els espectres . “Tots els colors del verd”, com cantava en Raimon. Surt de la foscor de la nit i es mostra exultant el verd fosc de l’heura, més tímid el verd groguenc d’un bedoll o el violat d’una prunera. Són instants màgics que s’aniran esvaint quan la lletjor arquitectònica dels apartament que envolten el jardí, prenguin l’espai embrutant aquesta visió bucòlica de la penombra. Un pardal s’ha despertat i envolta la morera, crida la família que aviat encetarà un concert de siurells.
Ens trobarem tots els K-mameros (tots és un dir, n’hi ha que venen més tard), els matiners, diguem-ne, al pàrquing del mercat. Allí enganxarem el remolc, com feien els pagesos amb el carro “Cap a la vila ja va el pagès” del Serrat. Nosaltres cap a fer “comèdia”.
No s’ha escrit gaire cosa, sobre el teatre senzill, el teatre de grups d’aficionats , com nosaltres. Jo potser un dia ho faré. És un món ple d’aventura, de vida, d’emocions, de sentiments compartits, entre gent de totes les edats i de totes els oficis. No hi ha discriminació ni pel sexe ni per l’origen. Des de nois i noies de menys de vint anys fins a persones que ja han depassat els 80.
Aquí rau, penso jo, l’encant del nostre grup. Ens entenem, malgrat les diferències de gust, de moda, de parer...
Arribem als escenaris, cada dia diferents. Hem de muntar, adaptar l’escenografia i els llums a d’indret de torn. Que un dia és un espai gran i ben equipat i un altre dia és un corralet sense cap comoditat ni cap mitjà tècnic.
Primer que res, esmorzar, seguidament, descarregar els furgons i a muntar. Dinem, pel que la caixa dóna. La caixera remoleja, però és generosa.
Ens barallem, discutim, ens engeguem, ens “girem”, però muntem. I quan arriba l’hora màgica d’aixecar el taló, la màquina funciona de meravella.
La K-mama no falla mai. Si algú falla és el públic i els jurats. I tant!
Els tècnics entren en acció, el director segueix , fent ganyotes, tots els moviments dels actors , mentre es buiden a l’escenari. No em digueu que no és una meravella.
Amor a l’Art, total, feina gratuïta, generosa, d’entrega.
Si algú dels qui llegiu això, encara no ho heu fet, apropeu-vos al teatre. La K-mama sempre rep tothom amb les mans obertes.