Acte 3er Escena I
Ser o no ser, aquesta és la qüestió
Si és més noble per a l’ànima suportar
les fletxes i pedrades de la pèrfida Fortuna
o armar-se contra el mar de les adversitats
i aniquilar-les en l’encontre. Morir: dormir,
res més. I si dormint acabessin
les angoixes i els mil atacs naturals,
herència de la carn, seria una conclusió
sèriament desitjable. Morir, dormir:
dormir, potser somiar. Sí, hi ha l’escull;
aleshores cal cercar què podríem somiar
en el nostre somni etern
ja lliures del l’enfarfec terrenal,
és una consideració que atura el judici
i dóna llarga vida a la desgràcia.¿Qui podria, doncs,
suportar les fuetades i injúries d’aquest món,
l’abús del tirà, l’afronta del superb,
les penes de l’amor menyspreat,
el retard de la llei, l’arrogància del càrrec,
els insults que pateix la paciència,
podent tancar els comptes un mateix
amb un simple punyal?
¿Qui porta aquestes càrregues,
gemegant i suant sota els pes de la vida,
sinó és perquè el temor del més enllà,
la terra inexplorada d’on cap viatger torna,
atura tots els sentits i ens fa suportar
els mals que tenim abans de fugir
cap a d’altres que ignorem?
La consciència ens fa covards,
el color natural del nostre ànim
s’esvaeix amb el pàl·lid matís del pensament,
i empreses de gran volada i entitat,
per tal motiu es desvien del seu curs
i ja no són acció...
- Però callem ara. La bella Ofèlia?
formosa, en les teves pregàries,
recorda els meus pecats.
