La motxillaUs proposo una lectura d'estiu.
Avui us vull presentar un monòleg per entregues. És un exercici que vaig fer en el curs d'escriptura dramàtica dedicada al Monòleg , de la Sla Beckett de Barcelona.
sota la direcció de l'escriptor Enric Nolla. Haviem d'escriure un monòleg que complí les següents
Condicions: Un tren. Fa tres parades. Tres personatges. Només parla un... ambient de por.La motxilla (I i II)(Original de Josep Mèlich)
(És de nit. Se sent el so de la parada d’un tren (Portes hidràuliques, frens...)...Uns instants de pausa i seguidament la sortida. Entra a escena una dona d’uns 35 a 40 anys, amb diverses bosses. Hi ha quatre seients de vagó de tren de rodalies, dos de cara al públic i a l’altre costat del passadís, més allunyats, hi ha dos seients buits, també de cara al públic i dos mirant al fons, on hi seu un home del que només es veu el clatell.La dona té bon aspecte, va ben vestida i se li nota un caràcter nerviós.Col·loca els paquets al seu costat, en primer terme de cara al públict. Mira aquí i allà, inspeccionant tot el vagó. Finalment seu, remena en una bossa i treu una revista de les “del cor”. Intenta llegir, fulleja, es gira i contempla el clatell de l’únic viatger. Escura la gorja, tossint artificialment...l’home no es gira.Fa un gest com de resignació i torna a la revista...Sona el mòbil (Carmen de Bisset). Furga una bona estona en el bolsso...mira avergonyida cap al viatger que no es gira. Finalment treu el tf. i respon:)
- Sí, sí...ei!! Sí, ja sóc al tren...On t’has posat? T’he trucat tres vegades i sempre la veueta de la meuca “ o desconectado o fuera de cobertura” . .. No sé perquè en teniu de mòbil... Al Fòrum? I que cony hi feies al fòrum?...Sí, sí clar ja ho sé, no em facis tant tonta...Però si tu eres de les que no en volies ni sentir parlar...Bé, bé ...només m’hauria agradat trobar-nos , fer un cafetó i que m’haguessis pegat una mirada als anàlisis, abans d’entrar a la consulta...Ja ho sé que no és res...però...Sí el metge m’ho ha confirmat... Ja estic tranquil·la...No les tenia totes no et creguis. Diu que m’ho vol treure la setmana que ve...sí amb làser... A la nit podré tornar a casa...Val, ja en parlarem. Com? ...el papa?, que no el coneixes al teu pare?...A més, per mi millor que no hagi vingut, hauria volgut acompanyar-me amb el cotxe i ja saps que em fot histèrica per Barcelona...sempre acabem a les més altes...Clar que és llàstima, m’hauria agradat xerrar una estona...Tu també em podries haver trucat...Sí, sempre tens una excusa o altra...Que pujareu aquest cap de setmana? Ah...tu sola? i el Xavi...ja, ja...
(Se sent per megafonia una veu, comú en tots els trens de rodalies, que anuncia les parades de tren. No s’ha d’entendre el nom de l’estació.El tren para i se senten de nou tots els sons de la maniobra. La dona mira cap al passatger que no es mou. Entra un home, alt, d’uns 35 anys, de bon aspecte, amb caçadora de cuir negra, i texans. Té la pell fosca i el cabell molt curt i porta una motxilla.Ella se’l mira, segueix parlant pel mòbil. Ell somriu, mira aquí i allà i decideix deixar la motxilla damunt el seient de l’altre costat del passadís, a l’esquena del primer viatger. Mira a la dona, com volent-li dir “ja torno”. Ella li somriu...l’home se’n va cap al fons i desapareix).
- La joventut d’avui feu una mena de festeigs que no els entenc... El teu pare i jo des que ens vam conèixer només ens hem separat quan va fer la mili...Perquè no has anat amb el Xavi?...bé, vosaltres sabreu el que feu...Eh? no, no, encara sóc aquí és que el tren ha parat i m’he distret...No, no, vaig pràcticament sola...un que ja era al vagó i un que acaba de pujar...Nena què dius? Por?...de què he de tenir por?...No, no, ja estic bé aquí, no m’agraden gaire els vagons plens...A la propera parada ja sóc a casa...tranquil·la, noméssón uns minuts...Sí dos homes...No diguis bestieses, què m’ha de passar?...Què?...sí...ara t’he perdut...Sí deu ser el túnel... Ah ja, sempre igual quan no és la bateria és el saldo...vols que et truqui jo? Nena! Nena!!...
(Mira cap el clatell del viatger, que no es gira. Mira el mòbil i fa un gest de ràbia. Es queda quieta, rumia uns instants, torna a mirar el clatell del passatger, mira el mòbil. Furga en el bolsso i treu un paquet de tabac. Llegeix el cartell macabre del paquet. Torna a furgar i treu un altre paquet buit que porta una funda de coloraines. Canvia la funda de paquet. Treu una cigarreta. Amb la cigarreta a la mà observa la motxilla...Rumia. Mira al fons com volent comprovar si l’amo de la bossa torna. No ve ningú. Treu l’encenedor i es disposa a encendre’l. Però no ho fa. Mira de nou el clatell del veí i desa l’encenedor. Se li il·lumina el rostre amb un somriure, d’idea lluminosa. Dubta uns instants i finalment s’incorpora i es dirigeix al passatger).- Perdó...que em donaria foc?... (No obté resposta. Allarga la mà mostrant la cigarreta).
- Si us plau...té foc? (El viatger treu un encenedor i li dona foc)
- Gràcies...se m’ha acabat el gas. (No obté resposta i torna cap al seient)
-Coi quin tio... ni s’ha immutat...(Agafa la revista i torna a fullejar-la. Es gira cap a l’home del clatell i fa anar el cap. Fulleja , sense parar atenció...es mira el rellotge. De sobte, observa la motxilla que ha deixat el darrer viatger que ha desaparegut. Mira enlaire, rumia, s’inquieta una mica, torna a fitar la motxilla...fa un gest negatiu amb el cap, com volent dir no, no, no és això...mira la revista i va fumant. No pot evitar que la mirada se li escapi de nou cap a la motxilla...De sobte, hi ha una pàgina de la revista que li crida l’atenció...Canvia de cara . Les fotos que veu a la revista la fan esgarrifar...mira de nou la motxilla...Es posa nerviosa...Mira enrera, cap al fons... S’incorpora i va lentament cap al banc de la motxilla...mira al viatger que està d’esquena, immutable. S’acosta a una distància prudencial del seient de la motxilla i observa, estirant el coll...Se sent la botzina del tren...s’espanta. Soroll de túnel...S’asseu de nou.Ara ja està molt inquieta...agafa el mòbil i marca un número.(La motxilla (II)
(No li responen...Torna a marcar, molt neguitosa. Quan li responen parla fluix, com si es trobés en perill...)-Robert...Robert...Sí ja sóc aquí... escolta...no ho sé (Mira el rellotge), uns deu minuts...On ets tu?...ah, val no et moguis eh? Bé, vull dir que m’esperis...si clar, clar...perdona’m és que estic nerviosa...No ho sé...potser si t’ho dic et fotràs a riure...però és que...No, no em passa res, estic bé...fa una estona he parlat amb la nena...no em passa res, tranquil...però...escolta...Hi ha una cosa que em crida l’atenció...Vaig en un vagó sola...bé sola, hi ha un home en un seient més enrera,
(mira cap al misteriós viatger)...i un altre que ha pujat més tard... però que ha desaparegut...sí, sí...espera que t’ho explico, m’he posat una mica nerviosa, potser sense motiu...però...No, que no, que no passa res...Ja, ja m’ho ha dit la nena però ara pel que falta, no cal canviar de vagó...Escolta, ha pujat un tio al tren i portava una motxilla... l’ha deixat damunt d’un seient i ha desaparegut... ja fa estona... sí ha pujat fa dues parades, jo pensava que anava als serveis, però no ha tornat encara...no te’n fotis si et plau...sí, molt graciós...Sí, una motxilla...i res més...És que estava mirant la revista i m’ha recordat això de l’atemptat, ja saps ...si ho van fer amb motxilles...No ho sé, però de sobte m’he posat a rumiar i ara estic nerviosa...ja, ja en tinc de calma, no he fet res, no he cridat, ni m’he mogut...l’altre passatger no fot cas de res...ni s’ha bellugat en tot el viatge, em sembla que és moro... Sí el vagó està buit i què? Robert, mira si te n’has d’enfotre penjo eh? Mira, t’he trucat només per parlar amb tu així em tranquil·litzo...Robert no tallis eh?...Que sí que estic millor...però penso que quan arribem aquí a casa , ja saps que hi pugen tot el jovent de l’Escola Industrial...i no vull pensar...No sé, però estic neguitosa...No, no és una motxilla gaire gran, és de pell, vella. ..Robert, carinyo, no vull ni pensar què passaria si quan pugés tot aquell jovent...No, ja ho sé...què vols que hi faci...Tinc ganes d’arribar Robert, estic molt nerviosa
...(Mira al fons) I aquest fill de puta que no ve...potser s’haurà mort al lavabo...Què faig Robert?...Miro la motxilla?.. i si...no, no, això no, si arriba l’amo... vull dir... i em pesca?...Espera no et moguis...no et moguis eh?...Hòstia perquè m’han de passar sempre aquestes coses a mi?...espera...(
Se sent per megafonia la veu que anuncia la propera parada.S’acosta amb molta precaució cap a la motxilla, molt esglaiada, mira al passatger que està d’esquena, que no s’immuta...allarga la mà tremolosa, desfà una sivella...El tren fa sonar el claxon de nou un toc ronc i sec...ella s’esglaia...Soroll de túnel. Respira a fons, obra la motxilla....)- Robert, hosti quin ensurt!!...no, no passa res...ja l’he obert...hi ha un paquet fet de papers de diari...el trec? ...què dius?...No...va que es presentarà el tio i jo em moro...Sí ja han avisat que arribem ...què faig?...Robert la tiro per la finestra...sí, sí la tiro per la finestra...Què?...Robert
!!(S’ha tallat la comunicació. Ella intenta recuperar-la, no pot, es posa molt nerviosa, mira aquí i allà ; agafa la motxilla, s’ho rumia, la deix de nou...l’agafa i finalment, la tira per la finestra... El tren es para, fosc...Escena d’efectes com al principi, portes, frens, etc...el tren es posa en marxa...S’il·lumina l’escena. La dona ja no hi és.Entra, pel fons, l’amo de la motxilla...mira al seient i veu amb sorpresa que no hi és...Mira cap al viatger misteriós...es grata el cap...mira cap el seient de la dona que ha desaparegut...) 
Fosc i fí
ha quedat fixada per al dia 21 d'Octubre, una setmana abans que a Tiana. 
El Cap de muntatge Kandu amb els tontos de San Ildefonso que li han perdut el cable
